Asunción Esteve Pardo ens apropa als instruments legals que permeten equilibrar els interessos de totes les parts implicades en l’accés obert, un plantejament innovador que pot facilitar la difusió d’aquestes pràctiques a l’hora que es publica en revistes comercials de qualitat.

Entre 2011 i 2016, es van promoure a Espanya i altres països del voltant (Alemanya, Holanda, França o Itàlia) iniciatives legals per a fomentar l’accés obert a les publicacions científiques per la “via verda”. Pel que fa a Espanya, la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, va establir a l’article 37, dedicat a la “Difusió en accés obert” un mandat als investigadors la recerca dels quals que haguera estat finançada amb fons públics, segons el qual havien de fer pública la versió final acceptada de l’article en repositoris institucionals, no més enllà dels 12 mesos després de la publicació. No obstant això, este mandat gairebé no té efectes, atès que l’article 37 ho imposa “sense perjudici dels acords adoptats amb els editors”. És a dir, la Llei de Ciència no limita les polítiques d’embargament que duren més d’un any o que determinen que l’autor no podrà dipositar la versió final acceptada a un repositori sense autorització expressa.

Alemanya, França i Holanda van dur a terme reformes més audaces a les seves lleis de propietat intel·lectual o de ciència, per a reconèixer als autors dels articles científics un dret intransmissible a difondre en obert la versió acceptada dels articles per la via verda, al marge d’allò pactat amb l’editor. Aquestes lleis reconeixen l’autor la facultat d’exercir el dret a dinfondre en repositoris la versió acceptada del seu article en un termini determinat legalment (als 12 mesos de la publicació o inclús abans), independement dels acords adoptats amb l’editor.

Tot i així, totes aquestes iniciatives legals no han tingut l’impacte esperat sobre l’accés obert a publicacions científiques per la via verda. Davant d’aquest fet, s’ha produït un canvi interessant al model de contracte de llicència entre les principals editorials comercials de revistes científiques (Springer, Elsevier, Cambridge University Press, Wiley, ACS Publications…) i les biblioteques d’universitats i centres de recerca. Es tracta dels anomenats acords transformatius, que substitueixen les tradicionals llicèncias de subscripció. La principal novetat d’aquests contractes es troba en que el preu destinat a pagar les subscripcions per a accedir a les revistes cobreix també les despeses de publicació (APCs) d’un nombre determinat d’articles en obert a les revistes híbrides de l’editorial. Mitjançant aquests contractes, les editorials faciliten a les universitats i centres de recerca no només llegir i descarregar articles de les seves revistes, sinó també que el seu personal investigador pugui publicar en elles un cert nombre d’articles en accés obert per la via daurada, sense afegir una despesa addicional al preu de llicència.

Els acords transformatius concreten el nombre d’APCs que l’editor inclou al preu de llicència i estableixen l’obligació dels autors afiliats a escollir la llicència creative commons, sota la qual l’editor efectuarà la difusió en obert del seu article. Les cessions de drets d’autor entre l’autor de la institució i l’editor de la revista híbrida que publiqui l’article es fan posteriorment mitjançant llicències per publicar. Per mig de les llicències per publicar, l’autor concedeix l’editor el dret sobre totes les modalitats d’explotació del seu article, amb fins comercials o educatius, de manera gratuïta i sense límit temporal, i l’autor tria la modalitat de llicència creative commons sota la qual l’editor autoritzarà la publicació en obert de l’article a la revista híbrida.

Els acords transformatius i les llicències per publicar evidencien com el contracte és l’instrument legal que permet millor equilibrar els interessos de totes les parts implicades en l’accés obert, sempre que es trobe una fòrmula econòmica que ho faci possible. Tot i que encara cal esperar el resultat de la implantació dels acords transformatius i la seva adopció per part de les editorials espanyoles, el seu plantejament és molt innovador i pot facilitar la difusió de l’accés obert d’articles publicats a revistes comercials de qualitat en benefici de tota la comunitat científica, d’una manera més eficaç que les iniciatives legals adoptades fins ara.