L’Estat espanyol disposa finalment de la seva estratègia en ciència oberta (2023-2027)

No per esperat deixa de ser menys rellevant l’anunci de la estratègia de l’estat en ciència oberta. L’anomenada Estrategia Nacional de Ciencia Abierta (ENCA) 2023-2027 esdevé, per fi, la bastida sòlida a partir de les quals podran iniciar-se les reformes i els canvis en la transició cap al nou paradigma en ciència oberta. I és així, que de vegades, allò que ja esperes com un regal de reis llargament sol·licitat, pot donar la sensació de poca il·lusió, de no copsar adequadament la importància del fet. Així que, primer de tot, felicitem-nos tots plegats, perquè forma part de la feina conjunta de molta gent, de moltes visions i previsions. Una política pública és sempre la feina sovint cega de molts assessors i assessores de mirada llarga, on el coneixement i la paciència esdevenen dues cares de la mateixa moneda.

Preguntem-nos primer de tot per què és rellevant l’ENCA? Doncs en primer lloc perquè dona finalment sentit i sobretot cobertura (i responsabilitat i diners) a totes aquelles coses que ja s’estaven fent. Els canvis introduïts a la llei de la ciència, a la LOSU, a l’Estrategia Española de Ciencia, Tecnología e Innovación (EECT) o bé el Plan Estatal de Investigación Científica, Tecnológica e Innovación (PEICTI) 2021-2023. Sí, la ciència oberta ja s’obria pas en molts punts intermitjos de l’anomenat SECTI (Sistema Español de Ciencia, Tecnología e Innovación i formava part dels debats oberts al voltant de l’ANECA i els canvis en l’avaluació científica del col·lectiu investigador, però mancava, segons el meu parer, la catifa vermella per a permetre moltes més canvis i més agosarats. L’ENCA és el salconduit per a desllorigar les reticències que mancaven per a afrontar els canvis necessaris, o al menys per a generar el debat necessari per tal que el canvi sigui tan ràpid com el darrer dels investigadors i investigadores a acollir-s’hi.

Per als qui ha temps que fem recerca en ciència oberta podria semblar que no apareix cap gran novetat, fent-ne l’interès en anàlisi i recerca, sembla no aparèixer cap novetat, rellevant, quan possiblement aquesta és una visió pràctica del document: anar per feina, i de documents com la recomanació UNESCO sobre ciència oberta o bé altres plans estatals de la Unió Europea en fa un resum en els 4 objectius i eixos estratègics. Del conjunt del document en fem algunes observacions:

  • Adequadament, el document comença amb una introducció i una definició i descripció de la ciència oberta perquè encara ara cal explicar-la i no deixar de fer-ho. Sense estridències, entra en les sis dimensions que recull la següent imatge.
  • L’asimetria de les dimensions s’expressa en la pròpia tria dels objectius i eixos estratègics. Així, ni tot és tan rellevant ni tot és tan urgent. 
  • En aquest sentit, els objectius se centren oportunament en l’accés obert i la gestió de dades de recerca, les infraestructures que han de facilitar aquests dos àmbits, i la necessitat de nous mecanismes d’avaluació de la recerca (incloent la formació a tots els actors), dimensionant de forma menor els aspectes de codi obert, la ciència ciutadana, els recursos educatius en obert o la revisió per parells en obert.
  • La missió de l’ENCA presenta elements que sovint no s’esmenten en ciència oberta i són claus, com és millorar la qualitat, la transparència i la reproduïbilitat. Encara que són conceptes que apareixen poc al llarg del document cal entendre que són valors que han de ser força motriu per a força canvis. Cada passa a curt, mitjà o llarg termini haurà de servir per a assolir la missió de l’ENCA.
  • Segons la meva visió, tot i que fa poca autocrítica d’aquelles mancances o inèrcies de la ciència que la ciència oberta permet optimitzar, el document DAFO que inclou a l’inici em sembla una excel·lent forma de descriure els problemes. Com a política pública, a més a més, penso que fa una distància respecte als grups d’interès privats (bàsicament editorials) que viuen molt bé d’allò que hom, científic o científica individual, considera com una anomalia però que no disposa de prou força per a poder-ho canviar. L’ENCA pretén ser el motor de canvi i, per tant, no amaga les amenaces (que seran de ben segur pedres al camí).
  • Si una política pública necessita pressupost per no ser un brindis al sol, s’anuncia un suport anual en els cinc anys de l’ENCA d’uns 24 milions d’euros, cosa que ha de permetre sobretot ajudar a que les diverses accions en relació a infrastructures, anàlisi d’eines existents i interoperabilitat entre ells puguin avançar de forma clara.

En resum, i com a principal conclusió, un bon document que ha de permetre avançar, ara sí, amb pas decidit cap a una ciència més oberta i de major qualitat, que en acabat és per això que es vol canviar.

Ressenya elaborada per Alexandre López-Borrull